Directe a Madrid | olga-olivera-arte

Directe a Madrid. Projecte i residència a Kártica, Cuenca, amb el suport de la Neomudejar, Madrid. https://karstica.org/olga-olivera-tabeni-directo-a-madrid

“Andrés solia aparèixer al capvespre, amb la seva furgoneta blanca. No obstant això, hi va haver una nit que va arribar amb bicicleta, travessant les vies del tren. El vam veure mentre creuava aquell espai intermedi entre la llum i la foscor. Més tard, ens va revelar que havia travessat la gegantina estructura ferroviària del pont del Milano, als afores de Cañada, amb el seu Lada Niva.”

“I aquella última nit -el meu fill i jo- vam acabar sopant sols, allà, enmig de les vies, amb aquell mantell-llençol improvisat, sota el cruixir de les travesses i la llòbrega llum dels fanals de l’estació, ara sense cap propòsit com a lloc de passatgers. Va ser un final estrany, romàntic, agredolç, però alhora una bona imatge que podria representar aquesta idea de l’Espanya buidada, lligada a la desaparició del tren convencional. El final de la residència no podia ser d’una altra manera.”

“Directe a Madrid” és un projecte artístic que sorgeix d’una investigació sobre la històrica i avui tancada línia de tren València-Cuenca-Madrid, coneguda com el Directe a Madrid. Reflexiona sobre el contrast entre les modernes infraestructures del tren d’alta velocitat i aquestes velles vies de tren abandonades. Es qüestiona si aquestes noves estructures realment unifiquen la regió, com suggereix un cartell a l’estació en desús de Castillejo del Romeral, o si les antigues connexions ferroviàries eren les que realment unien territoris.
L’artista relata la seva experiència a la residència artística a Kárstica, una de les estacions d’aquesta via inactiva, mentre segueix el trajecte des de les proximitats de València fins a Madrid.

Les imatges del projecte s’allunyen de la imatge tòpica d’edificis d’estacions abandonades. Yi-Fu Tuan, a “Geografia romàntica. A la recerca del paisatge sublim”, descriu com la noció romàntica del paisatge encara impregna la nostra contemporaneïtat. Directe a Madrid se centra en la seva contracara, en les incoherències i estranyeses que es troben al llarg del trajecte. S’hi descriuen escenes surrealistes a les estacions de tren abandonades, amb fanals encesos enmig del no-res i nous elements instal·lats en entorns desolats. L’artista reflexiona sobre l’absurda inversió de recursos en infraestructures —un engany— davant del seu imminent tancament.
L’abandonament, el declivi i el desmantellament de les vies ferroviàries convencionals a Espanya són preocupants, ja que contribueixen a l’abandonament rural, la desarticulació territorial i alimenten el fenomen de l’Espanya buidada.

Al llarg dels anys, els escassos recursos destinats a aquestes infraestructures han contribuït a la seva obsolescència, a l’abandonament dels seus usuaris i, finalment, al seu tancament. A l’horitzó es dibuixen vasts territoris despoblats, reflectint un món rural que s’esvaeix. Un desert demogràfic impregna l’ambient, com diu Paco Cerdà a “Els últims. Veus de la Lapònia espanyola”. La realitat són comerços ambulants, horaris d’autobusos estranys, habitants d’estiu que són fills o nets dels antics moradors, robatoris a cases deshabitades durant llargues temporades de l’any, la desaparició progressiva dels llocs de trobada de la comunitat i quilòmetres de vies que no condueixen enlloc.

Enmig d’aquesta situació hi trobem aquells que resisteixen, com Carlos Javier amb la seva fàbrica de vímet, Mimbres Moriana, una de les últimes fàbriques d’aquest material, o Miguel, l’“Explorador solitari”, un “urbex” i youtuber que documenta vies i estacions abandonades, o els artistes de les residències de Kárstica amb projectes vinculats a la natura. També els qui han tornat a repoblar i creuen en el retorn al món rural, com Andrés amb el seu gos Pantera —conegut a Instagram com “panteraahorapinta”— o Gunther, un fuster i mig artista que habita en un lloc recòndit en una casa d’autoconstrucció. Entre aquesta galeria de personatges hi ha Eduardo, que va viure durant anys a l’estació perduda de Palancares, famosa per un important accident ferroviari succeït el 1960.

“Directe a Madrid” reconeix el potencial que la reobertura d’aquestes infraestructures ferroviàries podria tenir per retenir i revitalitzar les comunitats locals. Això adquireix més rellevància davant de l’emergència climàtica, que subratlla la necessitat imperiosa de promoure el transport públic.

Aquest projecte és una continuació de “Rescat d’urgència”, on l’artista segueix la línia ferroviària Baeza-Saint Girons, fins a territori francès, i relata les històries trobades enmig d’aquestes vies. Un projecte també ple d’estranyeses, incoherències, restes d’història i petjades d’humanitat.