Olga Olivera-Tabeni
18 m2. Escoles velles, i pou del comú de Llorenç del Penedès. Terra de Llorers, de Ramon Sicart, 2024.
Quan en Ramon em va mostrar les escoles velles, era un espai en transformació, en un procés de destrucció i construcció alhora, com diria l'artista Robert Smithson. Dins les valles s'hi veien - s'havien utilitzat per tapar les entrades- restes de portes d'armaris i d'aules, plenes de les darreres petges dels treballs dels alumnes.
Al costat hi havien dos contenidors plens de runa, amb fragments dels paviments de vinil o fals parquet, testimonis d'una època no gaire llunyana quan ens "pirravem" per allò, i com després va entrar en obsolèscència. També hi havien suros, rodapeus de marbre negre i aigues blanques, d'aquells dels anys cinquanta i un terra fosc, gris, que semblava encara més antic, en un entramat, un sandvitx, de capes superposades.
I, com al principi vaig deixar-ho una mica de costat, no en volia saber res d'escoles, perque estaven relacionades amb aquella altra feina amb la que hem guanyava la vida -la suposadament productiva- i com dins de l'art no está massa ben vist, no hem semblava un tema prou adient. Preferia més la història del monument als caiguts que mai es va arribar a construir, o la del mossèn que també era pintor, del qual en Ramon volia comprar una obra, una caçera - molt del poder per cert, el mateix que hi havia exposat en les vitrines d'animals dissecats del castell de Llorenç del Penedès- Aquella pintura amb un suposat fons de muntanya que podia ser la del mateix Montmell, o d'un altre lloc, o de res en concret, com el d'una imatge vaga que no es troba enlloc, com si fos la generada per IA. Bé, sigui com sigui, l'escola era allà, i després de donar-hi unes voltes -poques la veritat- ho vaig veure clar, l'obra era aquella, la runa polsosa dels contenidors; i dit i fet, l'endemà ja la carregavem fins al magatzem del Ramon.
I com ell, em va explicar que havia anat amb aquella escola, i hi havia caminat, damunt aquells terres, segurament el del Ramon era el de color gris.
D'altra banda, hi havia el pou del comú, aquell espai de tots, comunal -la paraula ressona molt bé- de fet és com haurien de ser les coses; i on semblava que s'amagava alguna cosa sota terra. En Ramon deia que s'hi havien enterrat fa temps uns coms d'obra i uns bancs de pedra. I com allò era quelcom que ja feia molt que m'interessava, totes aquelles capes que no veiem, que son ocultes, i com aquestes dues històries de sobte s'entrellaçaven, sobre què decidim enterrar o desenterrar i fins a quina capa volem arribar de la història... Per cert rera del Torrent de Llorenç, mig amagat entre les ruderals hi ha també les restes d'un antic safareig.
De tot plegat, en vaig proposar dues accions, per un costat la de demanar al consistori la descoberta d'aquell espai del comú -entre tots, com toca- per tal de conèixer què hi ha realment (o què no hi ha) sota, però tenint sempre sota la mànega, en ment, si he d'acabar fent una representació fictícia o una reconstrucció històrica que respongui als nostres temps i interessos, com sovint sol passar. I, pel que fa a l'escola, es tracta de donar valor a allò que eliminem convertint-ho en una obra d'art, la que finalment es retorna al lloc d'origen, en un viatge d'anada i tornada.
* 18 m2, són 3x3m de l'escola i 3x3m del comú.
